Presentació

Benvolguts lectors,

em dic Enriqueta Ripoll de Matafaluga però sempre m’han dit Queta. Tinc 63 anys acabats de fer i sóc modista de tota la vida i  prejubilada des de fa poc. No m’he casat i per tant no he tingut fills. Tinc dues amigues que també són solteres i amb qui passo moltes hores. Una és la Pepita Sidral i l’altre la Concepció Pruneda. Les tres juntes fem un bon equip, ens expliquem les coses, anem juntes al casal dels jubilats, ens disfressem per carnaval i sort en tenim de tenir-nos les unes a les altres! Perquè la Pepita i la Ció són la meva autèntica família. Però per molt que me les estimi he de confessar que em sento sola i que trobo a faltar una companyia més sòlida a la meva vida. Bé, encara que em costi de dir el que en realitat trobo a faltar és un marit. Sí, un home que em cuidi i es preocupi per mi. Algú que m’estimi. Ara no us penseu que a la meva edat busco res de morbós, valguem Déu, no és pas això! Jo sóc una dona decent que ha viscut per cuidar els seus pares. I no me’n penedeixo pas i ho tornaria a fer! Però ara, crec que lliure de càrregues com estic, seria un bon moment per trobar aquesta companyia masculina que sempre he volgut a la meva vida. Perquè jo,  malgrat la meva edat, em conservo molt bé. Que de jove vaig fer de modelu pel meu mestre, el modistu més important de la Garrotxa, el senyor Oleguer Aymerich Sugranyes, que em feia provar la roba per les seves clientes, perquè jo era alta, espigada i molt guapota! Tenia elegància natural, el senyor Oleguer sempre m’ho deia: “Queta, tot t’escau bé”. I és ben veritat, amb qualsevol drapet feia goig. I encara ara! Per això dic que si no em vaig casar va ser perquè no vaig voler, que de pretendents no me’n faltaven. El senyor Aymerich sempre m’ho deia.